.

.

TOTS 21

Danae Boronat, durant la lectura del pregó de Santa Tecla. Foto: Tjerk van der Meulen / Ajuntament de Tarragona

La pregonera, junt a l’alcalde, al balcó municipal. Foto: Tjerk van der Meulen / Ajuntament de Tarragona

La periodista tarragonina Danae Boronat, un referent en els programes esportius de les televisions estatals, ha protagonizat el pregó de Santa Tecla de del balcó de l’Ajuntament fent un clam contra la persecució i la marginació a les dones esportistes i a les dones periodistes.

Com mana la tradició, amb l’obertura solemne del balcó principal del Palau Municipal, la sortida dels Macers de la Ciutat i amb el primer Toc de Pregó a càrrec de les dues trompetes del Consell Municipal, l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, ha glossat la figura de la periodista esportiva.

Ricomà ha presentat la pregonera com «una persona que ens fa sentir orgullosos, que forma part del magnífic talent de la ciutat escampat pel món i que ens representa exercint de tarragonina allà on va». L’alcalde ha continuat ressaltant que «es tracta d’una dona que triomfa en un món masculinitzat, el periodisme esportiu, una dona que té el caràcter i la força que ens defineix col·lectivament, com a ciutat desacomplexada que som i ho hem de ser encara més».

L’autora del llibre ‘No las llames chicas, llámalas futbolistas’, que va començar a Ràdio Sant Pere i Sant Pau i fou la primera dona a locutar un partit de futbol masculí de Primera Divisió, a més d’un Mundial femení, ha destacat que ‘Santa Tecla és la millor festa major que jo he viscut’.

Danael Boronat ha començat el pregó fent un repàs de la seva infantesa: ‘Fa 37 anys vaig néixer al bell mig d’aquesta ciutat, a pocs carrers d’aquí, a la clínica Monegal. Des d’aleshores el centre de Tarragona ha estat casa meva, hi he viscut fins als 25 anys. De petita m’encantava anar amb ma mare, la Lali, a prendre xocolata calenta amb coca a l’Arimany o al Leman, veure una pel·li als cines Oscars que tenia sota de casa o als Catalunya de la Rambla Vella, llocs que molts recordareu amb enyorança com jo. A les dominiques i després a les teresines, les meves escoles, vaig ser una nena feliç especialment a les classes de música i de català’. Va fer teatre i música, també.

‘L’ofici de periodista el vaig aprendre en aquests carrers i amb els periodistes que continuen aquí en el dia a dia. Avui vull tenir un record pels que ja no hi son, dos companys als que tant trobem a faltar: el Rafa González, quants entrenaments del Nàstic ens va amenitzar amb el seu humor únic, i el Joan Castell, el company més dolç que he tingut mai. No us oblidem’, ha destacat.

Ser avui en aquest balcó ‘em transporta directament al moment més increïble que he viscut a la meva vida professional: 4 de juny del 2006. una plaça plena a vessar, com mai, un passadís que des del carrer del portalet obria pas entre aquella gernació als futbolistes que el dia abans a Chapín havien aconseguit una fita que ni tan sols havíem somniat: l’ascens a Primera’, en referència al Nàstic.

I fent referència a la seva ciutat, ha subratlat: ‘Quan em pregunten d’on sóc i dic que catalana em responen “ah, de Barcelona”. I jo dic, no, no, de Tarragona, “una horita hacia al sur de Barcelona”. He tingut la sort de néixer aquí, a la Imperial Tarraco, i si pogués triaria tornar-hi a néixer. He viscut a Madrid, visc a Barcelona des de fa uns 10 anys, gràcies a la feina he conegut ciutats impressionants però sempre he trobat a faltar la meva. ¡Quina sort teniu de viure aquí!’.

‘Tarragona m’esborrona i quan ets fora encara t’esborrona més. Tarragona és multillengua, és multicolor, uneix persones de procedència diversa, no exclou ningú i això m’enorgulleix’. ‘Sovint em sembla que el temps no passa per Tarragona -ha continuat-. Arribo amb el tren i és un oasi de tranquil·litat. Sento que va a un ritme més lent i això no és pas negatiu, slow life per a tots però em preocupa que no s’actualitzi al ritme que ho fan altres. Aquesta ciutat ha de ser molt més competitiva per la seva situació estratègica al costat de la ciutat més visitada d’Europa.

La Festa de Santa Tecla

Boronat ha abordat la Festa Major: ‘Santa Tecla és la millor festa major que jo he viscut. Per mi és aquelles primeres vegades sortint de nit sense hora per tornar, l’empalmada, és música a tota hora, els primers concerts, és un no parar de riure amb Dames i Vells, és l’emoció incontenible dels pilars caminant, (no hi ha any que no plori) és l’adrenalina del correfoc, la tradició de la cercavila, el negrito i la negrita, és la baixada de l’àliga (ai, aquesta nit que la farem grossa…) i el carinyo que tenim a la víbria, la mulassa, la cucafera…a totes les bèsties’.

Sobre dona i esport, ha refermat aquesta idea: ‘Ser la seu dels Jocs del Mediterrani va ser una gran fita per Tarragona, poc aprofitada també, però cal seguir apostant per l’esport. Aprofitar les infraestructures i sobretot garantir que qualsevol nena tindrà les mateixes opcions d’accedir a una carrera professional que un nen. Reforçar l’esport femení des de la base. Per què no convertir Tarragona en referència de l’esport i de l’esport femení?. Cal que el teixit empresarial que, sovint, s’omple la boca amb la igualtat demostri amb inversió que hi creu. Menys postureig i més realitats’.

Igualtat

I ha entrat al moll de l’os de la relació esport i dona: ‘Quan parlem d’igualtat es tracta que ells i elles tinguis les mateixes oportunitats de dedicar-se a allò pel que tenen un talent especial. Que les nenes trobin un context que les motiva i les esperona i que no trobin traves pel fet de ser-ho. És urgent que tant les institucions com les empreses facin una aposta ferma per acabar amb les desigualtats laborals, econòmiques i socials que encara patim. Necessitem trencar amb els estereotips de gènere que limiten tant’.

L’han acompanyat 6 esportistes que simbolitzen el canvi: Marta Liria (futbol), Gloria Queralt (rem), Patricia Valiente (bàsquet), Sylvia Fontana (natació), Libertad Martínez (handbol) i Ana Jorba (rugbi). Moltíssimes Gràcies per voler acompanyar-me. Us admiro i tant de bo el vostre exemple contribueixi que hi hagi moltes més esportistes que no defalleixin per arribar al cim’, le ha adreçat.

Des que va narrar el meu primer partit de futbol al 2019 li pregunten què ha canviat. ‘El que ha canviat és que des d’aleshores moltes dones més es plantegen arribar a narrar qualsevol esport i de qualsevol disciplina. Que ara alguns responsables de mitjans es plantegen tindre més veus femenines, no només cares per fer pantalla. Que estem començant a ocupar llocs de feina que sempre ens havien vetat pel fet de ser dones. El que ha canviat és que ja no tenim por de reclamar l’oportunitat de demostrar que estem igual o més preparades que qualsevol home’, ha afirmat. ‘El que ha canviat és que ja no consentim actituds i comentaris que abans s’havien normalitzat: faltes de respecte i desconsideracions pel simple fet de ser dones. Cobrar menys per fer la mateixa feina. Hem de seguir. Les passes cap a l’empoderament que estem fent molesten, no tots accepten que ens revelem i que acabem amb el que estava establert’, ha conclòs.

‘Prou de body shaming’

I ha aprofito el magnífic altaveu de què disposava per denunciar ‘que ja n’hi ha prou d’odiar a les xarxes. Les persones amb una exposició pública de vegades pensem que ja ens hem acostumat a les faltes de respecte però, sabeu què? No m’hi penso acostumar. Seguiré denunciant que no tot s’hi val sota l’anonimat, que s’ha d’educar primer i perseguir després per erradicar aquest xacra. Educació i empatia. Prou de body shaming: d’avergonyir algú pel seu aspecte físic, ja n’hi ha prou de sexualitzar-nos i de jutjarnos per com anem vestides. Tant de bo aquestes siguin unes festes en què qualsevol noia que torni a casa sola ho faci segura i tranquil·la’.

A les nenes i noies que avui eren allí els ha dit: ‘La valentia és el camí. Ara teniu referents femenins excepcionals. No tingueu por de dir el que penseu, de reclamar allò que és vostre, d’alçar la veu i d’incomodar. No tingueu por de fer el pas endavant. No tingueu por d’allò que diran ni d’arriscar-vos. Quan vaig escriure el meu llibre “No las llames chicas, llámalas futbolistas” fa 3 anys vaig descobrir les pors amb les que van viure les futbolistes més importants d’avui dia: l’Alexia Putellas, l’Aitana Bonmatí, la Mapi León i tantes altres han patit el menysteniment del seu entorn i han viscut atemorides perquè sentien que ningú les escoltaria. Això s’ha acabat’.

I ha acabat reclamant ‘més dones àrbitres, entrenadores, directives, presidentes. Ha arribat l’hora d’ocupar llocs de responsabilitat, de liderar: mitjans de comunicació (com la Nuria Perez al Diari de Tarragona) clubs, institucions, ¿quan tindrem una dona alcaldessa? I una presidenta del Nàstic?’.