.

Galeria d’imatges al final de la crònica

Falten vint minuts per les set i arriba el moment més delicat per la Reial Germandat de Jesus de Natzarè. Es retiren les tanques protectores i la catifa que decora l’entrada de la Catedral, fruit d’hores de disseny i elaboració, queda a mercè de trepitjades despistades o innocents.

Des d’ara i fins que la custòdia i el baldaquí de Corpus hi passin per sobre, la catifa és lava. Igual com ho és el terra del menjador en aquell joc infantil en què es prohibeix posar-hi els peus, i que deixa sofàs, taules i cadires plens de petjades. Sobretot quan hi ha nens a la vora, diversos membres de la germandat vigilen amb zel aquesta obra efímera feta amb sorra de colors, i enguany decorada també amb espigues de blat.

Però tots els esforços són pocs i els nens imprevisibles, i al cap de poc més de cinc minuts un d’ells ja s’ha endinsat a la catifa. Un home li crida l’atenció i el nen s’atura just quan està a sobre del dibuix d’un raïm. És un moment crític. El nen es mira fixament l’home i sembla que tot va bé, però quan l’aixeca per treure’l, el moviment dels peus esborra una fulla i uns grapat de grans.

S’han produït danys, però són mínims. L’element que més ressalta d’aquest disseny de Josep Maria Brull ha quedat intacte. Tal com s’explica en un panell informatiu, el medalló de tonalitats taronges i marrons és un motlle de pa eucarístic d’inicis del segle IV conservat al Museu del Bardo de Tunísia.

Almenys dos nens més “profanen” la catifa abans que ho facin els portants de la custòdia, però s’actua amb rapidesa i els efectes són insignificants. Missió complerta.

El seguici i la catifa de la plaça del Rei

A l’altra catifa del recorregut, a la plaça del Rei, una altra “profanació”. El Magí de les Timbales, que encapçala el seguici, passa per sobre del mosaic d’arena amb el seu cavall, entre els crits d’una dona que no para de repetir-li “molt malament!”.

La resta d’elements del seguici s’hi sumen, trepitjant les flors i els cors que hi ha representats. Avui per ells les catifes (o, almenys, una d’elles) han deixat de ser lava.

Romà Rofes