Candidat al Parlament Europeu per la coalició L'Esquerra pel Dret a Decidir (ERC-NECat-Catalunya Sí)
Un dels debats més vius entorn Europa és el de que si permetrien seguir a la Unió Europea (UE) a una Catalunya independent. El recent informe del Consell Assessor per la Transició Nacional tracta amb rigor jurídic les possibles vies d’integració a la UE d’un eventual estat català, però no és d’això del que vull parlar, sinó de tres obvietats que posen de manifest que el debat en termes legals és un debat innecessari o interessat.
Primera obvietat: aquest debat ha interessat sobre tot als estats afectats, Espanya i Gran Bretanya. Qualsevol dels dos hagués pogut formular oficialment la consulta a la Comissió Europea sobre les conseqüències jurídiques a la UE del supòsit de secessió democràtica d’una part del seu territori per esdevenir un nou estat. Però malgrat poder fer la pregunta no ho han fet. Per què no han tingut interès en tenir un informe oficial i així tots sabríem del mal que hauríem de morir? Doncs és evident que fomentar l’envitricollat debat jurídic els ha interessat per introduir incerteses i amenaces en els respectius processos secessionistes. Dit això, s’ha de reconèixer que la prova del cotó democràtic Gran Bretanya la passa, però Espanya deixa el cotó molt brut.
Segona obvietat: Per part de l’estat espanyol s’afirma i s’amenaça que la futura Catalunya independent restarà fora de la UE “por los siglos de los siglos”. Ara bé, per a que el nou estat català quedi fora de la UE, cal un requisit previ, que interessadament es passa per alt. Primer cal que aquest nou estat sigui reconegut com a tal. Si després d’una declaració d’independència, no hi ha un reconeixement de la nova república catalana independent per part dels altres estats i també d’Espanya, Catalunya continua per a tots ells i a tots els efectes formant part de l’Estat espanyol i, per tant, dins la UE. No reconèixer la independència de Catalunya i que al mateix temps aquesta quedi fora de la UE, o una cosa o l’altra, però tot alhora no pot ser. Mentre no se li reconegui la independència, Catalunya continua formant part de la UE.
Tercera obvietat: quan el Sr. Margallo afirma que una Catalunya independent quedaria fora de la UE, i fins i tot li hem arribat a sentir-li amenaces més siderals, parla com si aquest fos un fet inevitable, com un fenomen de la naturalesa. Hem sentit també al Sr. Rajoy, tot compungit, dir que ell no vol que Catalunya quedi fora de la UE i de tots els tractats internacionals. Doncs si tan els fa patir que el nou estat català quedi fora de la UE, no el vetin home! Mira que és fàcil. Tot aquest discurs amaga de manera covarda l’amenaça de vetar-nos l’entrada a la UE. L’amenaça de què si Catalunya esdevé independent, en lloc d’acceptar democràticament el que el poble de Catalunya haurà decidit de manera lliure, pacífica i democràtica. Faran tot el possible per perjudicar-nos. Com podem continuar pertanyent a un estat que davant l’exercici de la democràcia reacciona irresponsablement i amenaça amb actes de revenja? No cal que Espanya estimi Catalunya, n’hi ha prou amb què la respecti.
La qüestió, doncs, no és jurídica, sinó política i d’interessos, i és en aquests àmbits on es resoldrà. A la Unió Europea li interessa mantenir tant el territori com els ciutadans de Catalunya dins la Unió, sobretot des del punt de vista econòmic i logístic. La determinació de la voluntat majoritària del poble de Catalunya en la defensa dels seus drets democràtics, els mateixos drets en els que es fonamenta la UE, és la nostra força i la nostra raó. Com més serem i més decidits tot serà més ràpid i més fàcil del que ara podem pensar.
Eusebi Campdepadrós
Candidat al Parlament Europeu per la coalició L’Esquerra pel Dret a Decidir (ERC-NECat-Catalunya Sí)
