.

Els debat sobre els Jocs del Mediterrani està viu al carrer i present en cada ple municipal. En el darrer va reaparèixer en forma de moció per fer una consulta a la ciutadania sobre si s’havien de fer o bé caldria renunciar-hi. Naturalment, hi estem a favor de consultar la població sobre temes tan transcendents com aquest, però, com vam dir en el torn d’explicació de vot i vam defensar en el seu moment, la consulta s’hauria d’haver abans. Potser més val tard que mai, però ara, i per això ens hi vam abstenir, és imprescindible disposar d’una informació necessària per tirar endavant qualsevol decisió o per delegar-la en les ciutadans, una informació que vam demanar en el ple ordinari de setembre: un informe tècnic per conèixer quin és el procediment exacte que l’Ajuntament hauria d’emprar per renunciar als Jocs, i quin cost econòmic tindria. Una consciència clara dels tràmits i les despeses ens ajudaria, molt, a poder prendre la decisió amb els ulls oberts, sabent exactament on som i què ens hi juguem.

Si en ocasions anteriors, ja fa força temps, ens havíem mostrat partidaris que la consulta es fes, i ara encara no hi tenim res en contra per principi, pensem, també, que en l’accidentada història d’aquest projecte el moment ja ha passat, i que el que ara cal és que l’equip de govern i l’Ajuntament sencer assumeixi les seves responsabilitats.

Ho vam dir el mes de setembre, quan es va convocar un ple extraordinari per parlar dels Jocs: els números no surten. El risc que assumeix la ciutat, en un moment d’emergència social com el que vivim, és massa gran. No ens podem permetre organitzar aquest esdeveniment internacional qual el propi govern de l’Estat esquiva els seus deures i ens deixa sols. El que cal fer, el més assenyat, és renunciar-hi.

Arga Sentís és regidora d'ICV a l'Ajuntament de Tarragona.

Arga Sentís és regidora d’ICV a l’Ajuntament de Tarragona.

Perquè el que ja sabem del cert és que no tindrem els quinze milions per construir el centre aquàtic que estava previst. Si alguns diners veiem, seran molts menys. I continuem sense cap informació dels trenta milions que havien de venir de patrocinadors privats per al pressupost operatiu de l’esdeveniment. Si en circumstàncies normals aquestes xifres ja són molt considerables, en el cas d’un ajuntament que ha de fer front a la crisi econòmica amb les seves finances intervingudes per l’Estat, i que encara no ha sabut resoldre les gravíssimes hipoteques que li han deixat les obres del pàrquing Jaume I i del Mercat Central, tot plegat és insostenible.
És per això que trobem igualment incomprensible l’optimisme obstinat de l’equip de govern -que sembla que esperi que al final tot surti bé com per art de màgia- i l’esperança que un referèndum local sobre els jocs ens resolgui tots aquests problemes. La realitat és obstinada. Si no hi han diners, no n’hi han. Això no cal que ens ho digui ningú, perquè ja ho sabem. El que hem de fer ara és veure com ens en podem sortir amb el mínim cost possible per a la ciutat.

Els representats electes hi som per alguna cosa. No podem rentar-nos les mans i transferir a la ciutadania les decisions desagradables. I no podem permetre, tampoc, que el que havia de ser una piscina olímpica es transformi, al final, en un altre forat financer de dimensions olímpiques. Tarragona no se’l mereix, el deute colossal que està a punt d’assumir.