Arga Sentís: ‘Hard Rock, Pedra Dura’

Sembla que a la Generalitat li costa una mica acabar d’engegar el negoci que abans es deia Barcelona World i ara es dirà, o no, Hard Rock Entertainment World o alguna cosa així. La llicència s’havia de donar aquest setembre, però ara l’empresa ha demanat una pròrroga i caldrà esperar a una data indeterminada d’octubre, mes ple d’incertesa, perquè digui definitivament si està interessada o no i posi diners sobre la taula. Es veu que instal·lar un casino, un hotel i botigues –oci familiar de tota la vida, vaja- en una garriga entre Vila-seca i Salou propietat de La Caixa és extremadament complicat.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Aquest interès bancari en vendre els terrenys, i aquest ball de noms que suposadament el volen comprar i després es fan el ronso,  acompanya el projecte des del primer dia. Recordem que va arribar un magnat americà que volia muntar un Eurovegas –així li deia ell- tocant a Barcelona. Un paradís de joc i altres diversions, com al Vegas original. O potser no volia, i jugava a fer l’oferta per obtenir millors condicions pel que  ja estava negociant a Madrid. El cas és que la Generalitat li va comprar el farol i li va posar la catifa vermella, i després, quan va marxar sense haver amollat ni un euro, es van quedar tots amb un pam de nas. Però això no va fer defallir els nostres esforçats consellers, que aleshores es consideraven “el govern dels millors”. En Mas Collel se’n va anar a Macau, pàtria de l’oci familiar xinès, i va contactar amb les famílies adequades. Els germans Ho, grans propietaris de ruletes i escurabutxaques, van consentir a obrir una sucursal a Catalunya, assessorats pel senyor Bañuelos, de Veremonte, societat experta en operacions immobiliàries a València que té reputació d’acabar sempre el que comença, o gairebé sempre, o mai. Aleshores va entrar La Caixa en l’afer, i es va determinar que tanta distracció i tanta alegria s’havia de fer al Tarragonès, al costat de Port Aventura. Això sí, li dirien Barcelona World, que es un nom que deu facilitar la disposició dels jugadors a jugar.

Ves a saber per què,  al cap d’un temps aquests homes de negocis tampoc no ho van veure clar –tenen un gran olfacte per a les seves coses, i no és recomanable dur-los la contrària-, i la Generalitat es va tornar a quedar sense parella de ball. L’aparició del Hard Rock és va celebrar, doncs, com aigua de maig. O d’agost. Un miracle de Sant Magí.

I ara ve quan aquesta prestigiosa marca americana comença a arrufar el nas. Perquè de fet són una marca, no una empresa. Cosa que vol dir que ells posen el nom sempre i quan obtinguin bones condicions dels promotors i puguin atreure socis comercials, que són els que duen els diners. Com els intermediaris i comissionistes de tota la vida, vaja. Si Hard Rock signa l’adjudicació, hauran d’avançar uns pagaments que, ara com ara, sembla que no els facin gaire gràcia. I mentre, La Caixa esperant col•locar-li a algú la seva garriga i la Generalitat aparentant un optimisme oficial que deu ser gairebé obligatori per sortir de l’embolic on s’han ficat.

I mentre s’allarguen, anys i anys, tots aquests tripijocs, trobem a faltar un projecte econòmic seriós i fonamentat per a aquestes comarques. Un pla sostenible que posi en valor tots els recursos que tenim, que produeixi ocupació de qualitat i ofereixi garanties de sostenibilitat de cara al futur.

Totes les llumeneres que ens han ofert meravelles per al Camp de Tarragona no han estat capaços de veure més enllà del solar que hi ha al costat de Port Aventura. Encara és hora que presentin un discurs, mínimament articulat, sobre què proposen, de debò, per al nostre territori.

 

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *