Anna M. Bofarull: ‘Per mi era fonamental no verbalitzar el dolor de la protagonista’

🔊 Escoltar la notícia

La cineasta tarragonina Anna Maria Bofarull és llicenciada en Humanitats però la seva passió pel setè art és vocacional. Ingmar Bergman és el seu autor de referència. L’èxit del curtmetratge “Hammada” li va permetre convertir aquest projecte documental en un excel·lent llargmetratge. Tarragona 21 ha pogut entrevistar a aquesta artista que estrena a Tarragona el seu nou projecte, ‘Sonata per a violoncel’.

Quan i com et vas plantejat aquest projecte?

Fa molts anys que perseguia la idea de mostrar el dolor crònic. La meva mare es afectada i he viscut la malaltia de ben a prop des de que tinc memòria. Volia parlar des del punt de vista del que és la creació artística. Expressar com algú, en aquest cas la Júlia, que vivia amb dolor i que necessita el seu cor per crear.

Un tema potser oblidat a la gran pantalla?

Efectivament. El 3% de la població mundial pateix fibromialgia i aquesta és una malaltia difícil d’entendre.

Has estat pionera en retratar aquest problema?

Sí. A nivell internacional “Sonata per a violoncel” és la primera obra de ficció sobre la malaltia.

Com ha estat el procés de creació?

Hauran passat uns sis anys. El rodatge va durar unes 5 setmanes, entre febrer i març del 2014. El procés creatiu, com sempre, va ser el més agraït.

I el més feixuc que va ser?

Aixecar el pressupost. Vam fer públic tot el procés. Finalment el projecte va tirar endavant gràcies a una campanya de micromecenatge, ajudes del Ministeri de Cultura, de la Generalitat i de TV3.

Per què vas escollir el procés creatiu de la música per retratar aquest dolor?

Podria haver estat qualsevol altre procés creatiu. Jo no soc especialista però si que soc aficionada. Per mi era fonamental que la protagonista no verbalitzés tot el seu dolor i amb la música es creen molts estats d’ànim.

Com ha estat el treball de col·laboració amb Gerard Pastor?

Ha estat una figura cabdal. Hem treballat junts des de que vaig començar amb l’elaboració del guió. Per mi era molt important la coherència del paper protagonista.

Va ser un repte ensenyar a Montse Germàn a tocar el violoncel?

Va ser un procés molt enriquidor però molt complicat. Vam necessitar uns sis mesos per ensenyar a la protagonista a adoptar les posicions corporals i de mans.

Has treballat ficció i documental. Amb quin gènere et sents més còmode?

Tot depèn del que vulgui retratar. Cada historia que necessita ser abordada de diferents formes. De la ficció m’agrada que el procés creatiu requereix més elaboració. Però com més elaboració més problemes per el seu finançament.

Quins projectes tens entre les mans?

Continuo amb Barcelona 1714. El projecte es va rodar a Valls durant dos anys. El film serà un retrat del setge que va viure la capital catalana fa gairebé 3 segles. Està feta en format de cooperativa però encara no ha pogut veure la llum.

Brigitte Urzaiz