Ángel Juárez, president de Mare Terra Fundació Mediterrània
Permeteu-me que giri la vista enrere i recordi algunes iniciatives sorgides en els últims anys, el germen de les quals és l’afartament social produït per la crisi econòmica, la corrupció política i la resta de brossa que tots coneixem de memòria. D’aquella pols, vénen aquests fangs. Perquè sense aquesta frustració social, avui no existirien Podemos, ni Guanyem, ni la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. El concepte ‘dació en pagament’ ens sonaria a xinès. El Moviment 15-M no hauria passat d’anècdota. A Pablo Iglesias només el criticarien els seus alumnes de la Universitat Complutense (com a mínim els suspesos) i ningú s’hagués plantejat qüestions com la supressió del Senat o obligar els membres de la Casa Reial a publicar els seus comptes.
I ara permeteu-me (si no és molt abusar) que giri la vista encara més enrere. Viatgem junts a l’inici de la crisi, quan Podemos, Guanyem o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca encara no eren ni una idea. En aquell temps, en aquell lloc, es començaven a veure brots negres. I ja ens oloràvem que els plats trencats no anirien a càrrec del banquer o el polític de torn, sinó de les classes més desfavorides.
Fruit d’aquelles impressions (que van acabar sent certes), des de Mare Terra Fundació Mediterrània i la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, entitats que presideixo, vam posar en marxa un grup de Facebook anomenat ‘¡Basta ya!’. El nostre objectiu era que tothom pogués denunciar en públic els abusos de la ‘casta’ (un altre concepte, per cert, que ens sonaria a xinès si no fos per la crisi). L’experiment va ser un gran èxit. Molt abans que la gent es mobilitzés en cercles, a ‘¡Basta ya!’ (que encara està actiu) els usuaris van poder queixar-se, buscar consol, criticar, exposar les seves solucions…
Amb el temps, he entès que aquell grup va ser molt més important del que vaig pensar quan ho vam activar. Perquè gràcies a aquesta comunitat, van ser molts els que van entendre que tot era una gran mentida i que aquest sistema estava donant els seus últims cops de cua. Des de llavors han passat sis anys. I les millores han estat evidents. La pressió social ha possibilitat situacions que abans eren impensables, com un rei demanant perdó al poble, polítics de renom entrant a la presó, o mobilitzacions multitudinàries per a demanar millores.
El grup va ajudar a moltes persones a entendre que no podíem seguir sent ‘gent’, ‘massa’ o ‘números’, sinó ciutadans. Podem dir, doncs, que hem madurat com a societat. A poc a poc, hem anat millorant respecte al que érem el 2007: més compromesos, més responsables, amb menys por als poderosos i convençuts que tenim la força per a canviar-ho tot. Havíem perdut la consciència del que significa viure en societat, i per fi l’estem recuperant.
Sota el meu parer, és precisament ara quan cal incidir en la necessitat de seguir lluitant. Perquè no serà la primera vegada en què una societat viva i lluitadora s’acaba ‘aborregant’. No hem d’oblidar que en l’època de bonança econòmica consentíem la corrupció política com una cosa acceptable dins del sistema. Siguem realistes: quan la majoria de ciutadans tenien diners a la butxaca, el compromís social era pràcticament inexistent.
Si alguna cosa hem après en aquests terribles anys, és que hem d’estar junts en els temps complicats, però també en els bons, i que el nostre compromís social, com l’amor, s’ha de regar a diari. Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Pel bé de tots, confio que com a societat, quan tinguem la pedra davant dels nostres nassos, no ens enceguem i siguem capaços d’esquivar-la.
Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània
