Ángel Juárez: ‘El dit i la lluna’

Des de fa diverses setmanes no puc treure’m del cap el proverbi xinès que afirma que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Tinc la sensació que la societat espanyola s’ha anat transformant progressivament en el ximple que observa embadalit el dit i no presta cap mena d’atenció ni al satèl·lit ni a la llum que ens proporciona. Les persones haurien de ser capaces de discernir què és allò que de veritat importa (la lluna) sense tenir en compte les notícies que obren els informatius (el dit). Per desgràcia està quedant clar que som una societat amb poca capacitat crítica i analítica. El problema ja no és que sigui fàcil ficar-nos un gol, sinó que ho celebrem encara que sigui a la nostra pròpia porteria.

Ángel Juárez

En tots i cadascun dels dies que han conformat els darrers cinc anys, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha aparegut en la meva vida d’una manera o d’una altra (a través dels mitjans, en una conversa agafada al vol, en un tweet…) sense excepció. I com tots sabem, aquesta situació ha anat in crescendo durant les darreres setmanes, fins al punt que les enquestes ja reflecteixen que és una de les màximes preocupacions dels espanyols.

No dic que el tema no sigui important (òbviament sí que ho és), ni que no tinguem dret a informar-nos i a expressar la nostra opinió sobre l’assumpte. A mi mateix, com a demòcrata fins a la medul·la que soc, m’entristeix que hi hagi persones a la presó o l’excés de repressió que s’ha viscut en algun moment del procés polític. Però com a militant del sentit comú, em pregunto: no ens haurem obsessionat en excés amb el procés català? Pot ser que ens haguem convertit sense adonar-nos en els necis que no deixen de mirar el dit? Així ho crec. Durant les darreres setmanes s’han produït diversos successos d’extrema gravetat, però amb prou feines els hem donat importància ja que la nostra atenció estava en un altre costat. I és que les banderes, com ha succeït al llarg de la història, serveixen per cobrir moltes coses…

Potser alguns no ho sabeu, però la sequera s’ha convertit en un problema que hauria de preocupar-nos i posar-nos en alerta. Els pantans espanyols es troben en el seu conjunt per sota del 40%, una situació que no es registrava des del 2006. A més, ja són tres anys consecutius en què plou per sota de la mitjana, motiu pel qual la manca d’aigua s’està convertint en el pa nostre de cada dia. Existeixen tres conques, Júcar, Segura i Duero, la situació oficial de les quals segons el govern és de “sequera perllongada”. Hi ha alguns pobles gallecs que s’estan abastint mitjançant camions cisterna. I encara podria enumerar més exemples que són per posar-se a tremolar. El pitjor de tot és que aquesta crisi hidrogràfica no serà passatgera. De veritat que no hauríem de centrar els nostres esforços en aquest contratemps?

Una altra qüestió que no és gens banal, tot i que així ho sembli per als mitjans, és que ja han transcorregut tres setmanes des de l’onada d’incendis que van cremar 50.000 hectàrees a Galicia, provocant a més tres víctimes mortals. Les imatges van donar la volta al món, i a les persones que com jo estimem la naturalesa ens van provocar un riu de llàgrimes. No obstant això, el tema va perdre pistonada mediàtica a la mateixa velocitat que el maleït foc cremava la vegetació. A dia d’avui gairebé ningú de fora de Galícia està pendent de la tragèdia, tot i que els interrogants continuen sent enormes. Les detencions han estat mínimes, i existeixen molts dubtes sobre la gestió que va portar a terme l’executiu en aquest cas de terrorisme ambiental. Molta gent ho va perdre tot, i tots els espanyols vam perdre una part del nostre país. En aquest context, no seria prioritari centrar-nos en dictaminar sentència i castigar els culpables?

Qui no està massa atent a les novetats de Puigdemont, Rajoy i companyia és el canvi climàtic. Ell segueix endavant amb la seva feina, impertèrrit davant el que succeeix al seu voltant. De fet, els últims mesuraments que s’han realitzat via satèl·lit demostren que el gel de l’Àrtic s’està fonent un 25% més ràpid del previst. Segons les prediccions més recents, el desgel podria ser una realitat entre el 2040 i el 2050, i això és una cosa que canviarà la vida per sempre sobre la faç de la terra. Fins i tot podria provocar la desaparició de l’espècie humana. Però… això no és tan important com el procés, oi?

Arribats fins aquí, i com que el món que m’envolta està ensenyant les urpes i amb ganes de guerra, deixeu-me fer un aclariment: a mi em sembla perfecte que els ciutadans estiguin involucrats al màxim amb el cas català i totes les seves ramificacions. És més, tots som partícips del procés encara que no ho desitgem. Es tracta d’un assumpte de vital importància per a tots els catalans i espanyols, i marcarà el nostre futur com a país (o països), així que és lògic que ens tregui la son. El que defenso és que es pot i s’ha d’estar preocupat pel tema català, però existeixen moltes altres qüestions que haurien d’intranquil·litzar-nos al mateix nivell. I, per tant, també hauríem d’implicar-nos i posar de la nostra part per aconseguir una solució satisfactòria.

Allò que demano és compromís social contra la sequera, els incendis i el canvi climàtic, que afecten el nostre dia a dia tant com el nostre status quo polític. Al cap i a la fi, si no aturem el canvi climàtic, aviat no existiran fronteres ni països que defensar. No estic sent apocalíptic, sinó conseqüent amb allò que indiquen els científics. Crec que com a societat hem de reordenar les nostres prioritats. Lluitem pels nostres països i les nostres idees, però fem-ho també pel nostre planeta abans que sigui massa tard.

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *