TARRAGONA 21
Ángel Juárez

Ángel Juárez

El març de 2014 vaig publicar un article titulat ‘Mi reino por una manta’, en què vaig explicar el via crucis que vaig afrontar quan per un problema de salut vaig haver d’anar a diversos serveis d’urgències. En aquell escrit vaig narrar la caòtica situació en què es trobaven els centres sanitaris, i us asseguro que en les meves paraules no hi havia ni una mica d’exageració, per més fama que tinguem els andalusos. Aquesta setmana he tornat a llegir l’article. I què voleu que us digui: si canviés la data d’edició i el publiqués avui, ningú s’estranyaria, perquè (gairebé) un any després, els problemes de la sanitat pública continuen sent (gairebé) els mateixos. I remarco el que posa en els parèntesis, perquè la història que vaig a explicar és la crònica de com vam aconseguir aquest ‘gairebé’, que malgrat tot sap a glòria.

Uns dies abans d’acabar el 2014, en plena voràgine festiva, vaig acudir a la meva farmàcia habitual per comprar uns analgèsics (i és que, com gairebé tothom a Espanya, estava refredat). Allà em vaig topar amb un rètol que sempre espanta: ‘Tancat per defunció’. En aquell moment vaig tenir un mal pressentiment, una intuïció carregada d’energia negativa. L’endemà, allò que no volia escoltar va arribar a les meves oïdes: la persona que havia mort era Enrique Gheron, un farmacèutic molt conegut, respectat i estimat del barri de Torreforta, a Tarragona.

Vostès creuen en la ‘Llei de Murphy’? Jo sí, i el pobre Enrique la va haver de patir: va tenir la mala sort de caure malalt en el pitjor moment, quan la Unitat d’Hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII estava baixant la persiana, i per això va haver de ser traslladat a Barcelona. La seva torrada va caure a terra del costat de la mantega. És molt trist pensar que si la seva malaltia hagués arribat una o dues hores abans, podria haver estat atès a Tarragona, i potser encara hi seria aquí, amb tots nosaltres…

Arran d’aquest succés, Mare Terra Fundació Mediterrània i la Coordinadora d’Entitats de Tarragona, entitats que presideixo, van denunciar el cas i van iniciar una campanya frenètica per demanar l’obertura durant les 24 hores de la Unitat d’Hemodinàmica a Tarragona. No era ni de bon tros la primera vegada que ho reclamàvem. No obstant això, per coses del destí, en aquesta ocasió el cas es va mediatitzar especialment, i va saltar als mitjans de comunicació no només locals, sinó també autonòmics i estatals. Això ens va ajudar molt en la nostra campanya de denúncia, que es va gestar al costat d’entitats socials, partits polítics i altres forces vives de la ciutat, i que va concloure amb una concentració. Tres dies després, el responsable de Salut a Tarragona va confirmar l’ampliació horària total d’aquest servei.

Hem guanyat la batalla. Com a societat hem arribat al nostre límit i hem cridat prou. I ens han fet cas. Però… a quin cost? Podem estar satisfets quan la mort d’un home s’ha hagut de mediatitzar per aconseguir el nostre objectiu? A més, quants casos com el d’Enrique Gheron hauran tingut lloc durant aquests anys però no han saltat a l’agenda política? I és cert que hem aconseguit la Unitat d’Hemodinàmica a temps complet, però encara queda molt per recuperar del que ens han robat de la nostra sanitat pública (que és nostra, perquè nosaltres la paguem), de la qual fa uns anys tots ens sentíem molt orgullosos. El surrealisme ‘berlanguià’ continua present: votem a uns senyors per tal que gestionin el nostre sistema de sanitat, ells ho retallen i es lucren amb ell, i encara trobaran a un boc expiatori per treure’s el mort (per desgràcia, de manera literal) de sobre.

En tot cas, vaig a posar unes gotetes d’optimisme perquè no m’acusin de veure el got sempre mig buit. Si alguna cosa ha quedat demostrada en tota aquesta història, és que si el poble s’uneix i camina en la mateixa direcció, la classe política no té més remei que fer-li cas. Per això mateix, espero que la injusta mort d’Enrique Gheron i tot el que ha passat després serveixi perquè la societat entengui que ningú regala res, i que hi ha vegades en què no hi ha més remei que sortir al carrer i protestar. Al cap i a la fi, malgrat tot, la força resideix en el poble, i seguim sent els amos del nostre destí.

Amb aquesta convicció, que sempre hauríem de tenir present, cal iniciar una croada que serà llarga i dura, a la recerca de la sanitat perduda. Ara que sabem que és possible, hem de recuperar tot allò que ens han tret.

Jo ja estic preparat. I tu… et quedaràs a casa o t’uneixes a nosaltres?
Ángel Juárez Almendro
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies