Comença la campanya electoral de les eleccions catalanes del 27 de Setembre. Unes eleccions que han de servir per configurar un nou Parlament i un nou govern els quals hauran d’articular majories per avançar en el futur polític, econòmic i social de Catalunya. Quina relació es vol amb la resta de l’Estat espanyol i quines polítiques públiques i a favor de qui s’aplicaran en la propera legislatura és el que es vota en aquests comicis.
Una campanya, la del 27S, que s’inicia hàbilment el mateix 11 de setembre, diada nacional de Catalunya. Una diada que tindrà com a acte central la Via Lliure a la República Catalana que ha estat convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Ommium Cultural i que pretén ser una manifestació multitudinària com les dels darrers anys. L’acte ha creat molt enrenou respecte a la qüestió de qui participa o no a la Via degut a que alguns consideren la mobilització de l’11S d’aquest any com al tret de sortida simbòlic de la campanya de Junts pel Sí, mentre que per a altres és una mobilització molt més amplia i transversal de la societat catalana sobiranista que vol decidir el seu futur com a poble tal i com venia sent-ho els darrers anys. Segurament els dos arguments tenen part de raó ja que tot i ser una mobilització oberta i participativa també hi ha qui vol treure el seu propi rèdit electoral. En aquest sentit Jordi Sánchez, president de l’ANC, va haver de sortir al pas de la controvèrsia i assegurar que “oferim màxima i extrema neutralitat electoral a la Meridiana” i que “Garantim que a la tarda de l’Onze de Setembre a la Meridiana hi haurà una moratòria de la campanya” (1).
En aquests comicis dues lògiques s’intenten imposar, la plebiscitària i la constituent (2), i dos eixos estan en disputa, el nacional i el social. Interessadament uns i altres s’esforcen en posar l’accent en l’eix que més els convé. En aquest context les diferents candidatures (3) que es presenten utilitzaran la campanya per defensar el seu programa i mobilitzar el vot més afí però també el de la ciutadania indecisa o la que s’absté. Dins d’aquesta lògica les candidatures de la CUP – Crida Constituent i de Catalunya Si Que Es Pot intenten articular un full de ruta, cadascun amb les seves particularitats, on la qüestió social i la qüestió nacional vagin unides. Els primers treballant per la independència, l’anticapitalisme, el feminisme i l’articulació dels Països Catalans; i els segons treballant per la construcció d’una Catalunya de justícia social, lliure de corrupció i radicalment democràtica a través d’un procés constituent popular i des de baix i de l’exercici del dret a decidir a través d’un referèndum vinculant.
Respecte a la composició del nou Parlament i segons la darrera enquesta del CIS (4) hi haurà una majoria amplia de Junts pel Sí tot i que no serà una majoria absoluta. Per tant, quines majories es podran articular per tirar endavant el full de ruta independentista pactat per Convergència i ERC (i les entitats independentistes) que conformen Junts pel Sí? Es podrà articular un altre full de ruta alternatiu? En aquest sentit la candidatura busca una majoria absoluta i, per tant, centra tots els seus esforços de la seva campanya en demanar el vot útil independentista i ho supedita tot a una majoria suficient per a la obertura del “procés” i el seu particular full de ruta que comporta una declaració solemne, l’inici de negociacions amb l’Estat, l’obertura d’un procés constituent, la proclamació de la independència – no es descarta un referèndum – i en 18 mesos eleccions constituents. Veurem si això és així o no i que passa realment si hi ha una majoria d’escons però no de vots favorables a les candidatures independentistes. En quant a la qüestió social Junts pel Sí ni tan sols té publicat el programa electoral a la seva pàgina web – a data de 10 de setembre – i que, per tant, no tenim clar quines polítiques públiques aplicaria. Per tenir alguna referència podem mirar quina ha estat la despesa pública social (sanitat, educació, serveis socials, habitatge, escoles bressol, serveis domiciliaris, etc.) dels governs de CiU (amb el suport d’ERC a la darrera legislatura) i la seva poca voluntat en aquesta qüestió degut a la seva ideologia neoliberal, sense oblidar les seves corrupteles, les privatitzacions, la repressió a la mobilització i la criminalització de la pobresa. En aquest punt és important destacar que d’aquestes qüestions la radio-televisió pública de Catalunya en fa un seguiment escàs.
Altres candidatures com la de Catalunya Si Que Es Pot centraran sobretot els seus esforços en mobilitzar el vot de l’àrea metropolitana de Barcelona i dels barris populars de les diferents ciutats intentant activar el vot – molts cops abstencionista en les eleccions catalanes – de les classes populars i treballadores alhora que sumant votants de desencantats del PSC, entre d’altres. Un PSC que segueix reculant però no tant com podria semblar. Continuant amb les dades del CIS Ciutadans poden passar a ser la segona força de l’arc parlamentari català ja que tot i no ser un partit nou a Catalunya si que han aconseguit convertir-se en el recanvi o la crossa per la qual el règim espanyol aposta, amb un discurs clar en la qüestió nacional, contra la corrupció i un suposat programa social que amaga qüestions com el contracte únic, entre moltes altres que cal anar descobrint a quins interessos beneficia. En quant a la CUP tot apunta a que continuarà el seu ascens podent triplicar els resultats del 2012 amb els vots de l’esquerra independentista sumats als votants desil·lusionats per el seguidisme d’ERC respecte a Convergència i amb molts suports també, al igual que Catalunya Si Que Es Pot, dels moviments socials, les marees, etc. Finalment queda la incertesa sobre si Unió, la qual disposa d’amplis recursos econòmics per a la campanya, aconsegueix o no representació al Parlament.
La maquinària electoral dels partits i les seves respectives candidatures ja fa dies que s’ha posat en marxa però ara s’accelerarà fins arribar a un 27S que mourà tot el tauler polític català i espanyol ja que no hi ha que oblidar que en tres mesos hi ha eleccions estatals i que els resultats d’aquestes també influiran sobre el “procés” català al igual que aquest ho faran en l’Estat espanyol.
És l’hora de moure fitxa per la sobirania real. Comença la campanya, es precipita el xoc de trens.
(1) Entrevista a Jordi Sánchez al diari ARA
(2) Veure l’article “27S – Eleccions plebiscitàries o constituents?”
(3) Al següent enllaç podeu veure les candidatures que es presenten per al 27S
(4) Veure la darrere enquesta del CIS (pàgina 25 estimació de vot)
Jesús Gellida Albiol és politòleg
jgellida.blogspot.com
Equip de redacció
